martes, 1 de noviembre de 2016

Potser la por, l'enyorança o l'amor.

La porta, descuidadament mal tancada, grinyola. 

En la foscor hi descric dos ulls encesos i mig folls, un nas gros, un somriure preciós. Les dues fileres de nàcar són ben acomodades en les genives, esperen un espectacle grotesc per riure feroçment a plaer.
 
Primer, l'homenot avança amb gests suaus i desconcertants. Clar que aquesta vegada tanteja el terreny i això et desconcerta. N'és conscient: te'l torna fangós i t'envolta d'una fragilitat de glaç i tendresa. És l'estratègia encertada i desconcertant que et desarma fins fer-te tan dèbil i menuda, tan tendre com la fruita a plaer, tan nena com la nena que fóres.

Ara, ben buida de raons i respostes, respont-me. Què t'oprimeix a triar les paraules correctes, a rellegir-ne les interpretacions més sonades?

És la por? És l'enyorança? És l'amor?

viernes, 19 de agosto de 2016

Notes.

Barcelona es desperta mandrosa.

Lentament el sol comença a escalfar els tolls que s'han fet durant la pluja nocturna.

Els turistes s'apleguen a l'Estació de França i, a tocar, la Ciutadella respira.

Solitariament, unes bicicletes es creuen i ni es miren.

Els gossos fan el seu passeig matutí. En aquesta estona n'han entrat quatre pel Passeig Picasso.

Encara hi ha pocs cotxes. És dissabte.

6 . 4 . 2013

miércoles, 27 de abril de 2016

32

El estómago se dilata y se contrae.

A veces, de tanto nervio, la piel se llena de ronchitas chiquititas, principalmente en la cara, el escote, los brazos y los muslos.


///


Después de la piel, entre las costillas: el miedo.

El va atizando y corrompiendo cada diástole con recuerdos y temores resabidos de hollín. Se extiende comedidamente - amo y señor de este desordenado habitáculo - acostumbrándonos a sobremorir con el calorcito pernicioso al que nos aclimata.

viernes, 26 de febrero de 2016

L'entrada equival a la raó.

Així, amb el regust amarg de les paraules ben mastegades, en faig una bola. L'escupo, l'aplano, en doblego tres plecs i en remarco l'aresta amb l'ungla. Aquí el teniu: un ocellet que no pot volar.

Amb els ulls, mig clucs, el faig borrós i a dins del meu cap hi trobo la similitud amb una daga. Enfundo l'arma a la butxaca dels pantalons i espero a que es desfassi amb el proper centrifugat.

Em dic: paciència i dolçor per als somnis, i que la tempesta amaini, i que demà poguem fer una nova rentadorada i estendre-la al sol.

03/02/2010