viernes, 21 de agosto de 2015

Babalà.

A través d’aquesta densa i dèbil massa de carn, de músculs i d’òrgans, hi bull la sang i hi bombeja del cim als peus. Sembla impossible complir amb el poètic coronament del desamor dels cors trencats i de les cançons escrites per magrejar-ne els pedaços de dolor.

Més aviat, l’aflicció i l’angoixa es concentren a l’estómac i, quan sento de nou el desencant, el visualitzo com una mena de pa moll i calent, una bola feixuga disposada entre les costelles estratègicament col·locada just a la boca de l’òrgan per tal de no deixar-te assaborir ni una engruna.

La incertesa roba la son i fa malviure en una intranquil·litat diària i, a les nits, el cap funciona a mil per hora, reconvertit en un camp de batalla on s’hi lluita una guerra permanent, on els sentiments retrobats i els contraris toquen melodies diferents, tots alhora, i el soroll es fa insofrible.

No em refereixo a res carnal, sinó a alguna cosa més espiritual i perillosa. Allò que denominen una crisis de fe. Un terratrèmol en allò en el que sempre hem cregut.

Potser la solució sigui defugir de la contaminació ambiental i buscar de nou – amb menys autoexigència - el temps i el mètode per recol·locar aquest cúmul de pensaments i sentiments que no sé entendre. 

Recuperar-nos en l'amor, l'odi i la ràbia.

(I que de tant en tant, la justícia doni alguna senyal de no estar morta i enterrada.)