I de sobte un àngel, una casualitat en forma de sucre que es desfà en el cafè i endolceix amb tanta força que, fins i tot, l'amargor d'hores abans es converteix en fum espès, i aquest es filtra tot sol en l'oblit temporal, com si per art de màgia el fil invisible que em lliga sempre sense condicions deixés de ser invisible i un espetec el fes trencar-se.
Sé que si no torno a moure fitxa la partida es quedarà estancada i la resoldrem amb un empat o amb un final amb presses. El problema és que per una banda manca la força i per l'altra sobra l'orgull. O potser no és orgull i només són falta de ganes. Tots volem guanyar i ningú vol cedir el més mínim. En tot cas s'esgota i em decideixo a ser una simple espectadora, amb l'angunia infinita de sentir-me a part i immòbil.
Avui em sento com un dilluns després d'un diumenge absurd, d'aquells que et fan volar la imaginació amb intencions estúpides per a un quinze de suma oblidada, i sentir al final que abraçant-me al coixí durant tantes hores i amb un pensament tant concret m'està fent dèbil.
Com l'espelma que es queda sense oxigen perquè li prenen, perquè no sap fer-se entendre quan diu que necessita volar, i volar no és sempre allunyar-se. En molts casos és una simple necessitat indefinida de voler trencar qualsevol frontera, de renéixer d'una il·lusió. Però hi ha entrebancs que fan molt més mal que els altres, i que fan seguir anhelant els somriures de les fotografies no tant velles.
En el fons les batalles contra algú que realment no sents com l'enemic et vulneren més ràpid, et fan lliurar a l'atzar el cor en una trinxera, sense protecció ni armament d'atac. Una actitud clarament suïcida, un abandonament al dolor.
Qui sap de que serveix sentir-se tan poca cosa. Qui sap de que serveix seguir mirant amb actitud desafiant als ulls de la raó i tornar a negar-te a ella, plorant pels pedaços en que has convertit l'única certesa i la més gran, i mirar-ne els vestigis amb una tristor que no sembla aturar-se mai, que no para de créixer i que et fa sentir el fred més intens i més profund.
***
Sé que si no torno a moure fitxa la partida es quedarà estancada i la resoldrem amb un empat o amb un final amb presses. El problema és que per una banda manca la força i per l'altra sobra l'orgull. O potser no és orgull i només són falta de ganes. Tots volem guanyar i ningú vol cedir el més mínim. En tot cas s'esgota i em decideixo a ser una simple espectadora, amb l'angunia infinita de sentir-me a part i immòbil.
***
Avui em sento com un dilluns després d'un diumenge absurd, d'aquells que et fan volar la imaginació amb intencions estúpides per a un quinze de suma oblidada, i sentir al final que abraçant-me al coixí durant tantes hores i amb un pensament tant concret m'està fent dèbil.
***
Com l'espelma que es queda sense oxigen perquè li prenen, perquè no sap fer-se entendre quan diu que necessita volar, i volar no és sempre allunyar-se. En molts casos és una simple necessitat indefinida de voler trencar qualsevol frontera, de renéixer d'una il·lusió. Però hi ha entrebancs que fan molt més mal que els altres, i que fan seguir anhelant els somriures de les fotografies no tant velles.
***
En el fons les batalles contra algú que realment no sents com l'enemic et vulneren més ràpid, et fan lliurar a l'atzar el cor en una trinxera, sense protecció ni armament d'atac. Una actitud clarament suïcida, un abandonament al dolor.
***
Qui sap de que serveix sentir-se tan poca cosa. Qui sap de que serveix seguir mirant amb actitud desafiant als ulls de la raó i tornar a negar-te a ella, plorant pels pedaços en que has convertit l'única certesa i la més gran, i mirar-ne els vestigis amb una tristor que no sembla aturar-se mai, que no para de créixer i que et fa sentir el fred més intens i més profund.
16/02/09 Recuperando algunos pedazos escondidos en mi ordenador.