lunes, 21 de marzo de 2011

32

 I de sobte un àngel, una casualitat en forma de sucre que es desfà en el cafè i endolceix amb tanta força que, fins i tot, l'amargor d'hores abans es converteix en fum espès, i aquest es filtra tot sol en l'oblit temporal, com si per art de màgia el fil invisible que em lliga sempre sense condicions deixés de ser invisible i un espetec el fes trencar-se.

***

Sé que si no torno a moure fitxa la partida es quedarà estancada i la resoldrem amb un empat o amb un final amb presses. El problema és que per una banda manca la força i per l'altra sobra l'orgull. O potser no és orgull i només són falta de ganes. Tots volem guanyar i ningú vol cedir el més mínim. En tot cas s'esgota i em decideixo a ser una simple espectadora, amb l'angunia infinita de sentir-me a part i immòbil.

***

Avui em sento com un dilluns després d'un diumenge absurd, d'aquells que et fan volar la imaginació amb intencions estúpides per a un quinze de suma oblidada, i sentir al final que abraçant-me al coixí durant tantes hores i amb un pensament tant concret m'està fent dèbil.

***

Com l'espelma que es queda sense oxigen perquè li prenen, perquè no sap fer-se entendre quan diu que necessita volar, i volar no és sempre allunyar-se. En molts casos és una simple necessitat indefinida de voler trencar qualsevol frontera, de renéixer d'una il·lusió. Però hi ha entrebancs que fan molt més mal que els altres, i que fan seguir anhelant els somriures de les fotografies no tant velles.

***

En el fons les batalles contra algú que realment no sents com l'enemic et vulneren més ràpid, et fan lliurar a l'atzar el cor en una trinxera, sense protecció ni armament d'atac. Una actitud clarament suïcida, un abandonament al dolor.

***

Qui sap de que serveix sentir-se tan poca cosa. Qui sap de que serveix seguir mirant amb actitud desafiant als ulls de la raó i tornar a negar-te a ella, plorant pels pedaços en que has convertit l'única certesa i la més gran, i mirar-ne els vestigis amb una tristor que no sembla aturar-se mai, que no para de créixer i que et fa sentir el fred més intens i més profund.

16/02/09  Recuperando algunos pedazos escondidos en mi ordenador.

domingo, 13 de marzo de 2011

28

Por si a caso, me escatimo a bailar de puntillas, pasito a paso y desentendiéndome de las vueltas de tuerca que se reiteran en cada etapa de viaje. [Como si el hecho de preverlas marcara más visiblemente su ubicación (que tontería)]. Por si a caso, para próximas pajas mentales, añado un asterisco chiquitín al pie de página.


* Perder el tiempo es lo de menos. Lo que ocurre es que no hay conciencia de las cosas que se pierden por la intermitente aparición de monstruos y fantasmas...

PIE DE FOTO: Barcelona me queda grande, pero está empezando a gustarme.