miércoles, 2 de noviembre de 2011

Parèntesi.

Jo no ho vaig veure, però me mare em va explicar que la Isabel encara va mantenir la ma del seu fill entre les seves molta estona més. Absurdament esperava que el seu petit reviscolés, contra tot pronòstic, en notar l’escalfor d’aquelles carícies dolces aplicades amb desesperació sobre la carn calenta.

Al final va cedir i va marxar derrotada, recolzant el seu dolor en el seu marit, que aguantava ferm i l’abraçava amb massa poca traça. Ell, que mai havia sabut  expressar els sentiments amb normalitat, ara es trobava amb un sofriment intens i desconegut a l’esòfag, i sentia que la vida li quedava gran mentre s’allunyava d’aquella habitació, deixant enrera les parets esterilitzades i els llençols blanquejats amb lleixiu, els passadissos d’espera desesperada i els llits impersonals que ocupaven pares, mares, amants, amics, germans i fills d’altres que es debatien en la incertesa dels extrems, entre la vida i la mort, com aquell fill seu que se n’anava de sobte sense paraules d’estima, ni d’orgull.

L’avi, des de que el càncer li havia robat la veu, havia reforçat el seu caràcter agre i s’havia tornat home de poques paraules. D’altra banda, ja era massa tard per dir allò que sentia: aquell fill que l’omplia d’orgull i vergonya ja no l’escoltaria mai més i ell no sabia com reprimir-se les llàgrimes ni la impotència. La tradició, les consignes apreses i la incomprensió destrossen famílies i allunyen a les bones persones. Realment perdem el temps de la pitjor manera i, un bon dia, et mires al mirall, analitzes la teva vida amb 78 anys a les espatlles i te n’adones de que has estat un complet idiota. Totes les certeses de la teva vida s’han escolat aigüera avall per caprici del destí.

Davant la porta de l’hospital, la Isabel va dir amb un fil de veu que no volia marxar del costat del seu fill mentre aquella màquina que li comptava els batecs fes soroll, que volia estar al seu costat per si es despertava. Jo volia plorar i em vaig haver de girar d’esquenes per no fer-ho, i l’esòfag em rebentava del dolor de veure com les últimes 24 hores s’havien sumat vint-i-quatre arrugues més al rostre de la iaia. A escassos metres, la meva mare s’enterbolia els pulmons fumant una cigarreta darrera l’altra i se les encenia amb mistos, distreta en pensaments absents provocats pel xoc.

Les hores són tan feixugues quan desesperadament vols fugir d’un lloc on realment no hi vols estar...

El Joan ens va agafar a mi i a la meva germana moltes hores més tard i, notablement afectat, ens va dir que es sentia orgullós de nosaltres. Jo no sabia que podia sentir-se orgullós de mi, prou que ho havia intentat endebades vegades sense gens d’èxit. Ell que mai s’ha sentit orgullós de mi, ara estava orgullós de que no plorés.

Total, que els mesos passen i passen molt lents, però arriba un dia en que te n’adones de que encara no has plorat i t’empasses les llàgrimes quan t’imagines aquells dos vellets tancant la porta amb dos voltes al pany abans d’anar a dormir.


Damunt la llar de foc tenen una urna amb les cendres i una foto del seu fill, i se la miren amb tendresa i l’avi li diu a la iaia: “Ya estamos otra vez los tres solitos”, I després els dos dempeus caminen paseta a paseta cap al llit i s’acaronen amb el silenci, que diu molt més que qualsevol paraula.